 |
||
|
HISTÒRIA COMPLERTA DEL CONVENT DE NOSTRA SENYORA DELS ANGELS (Convent de Sant Salvador d’Horta). La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la població d’Horta, els quals celebraven missa molt sovint a l’església. Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’Horta, però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542. va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Ntra. Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país. El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants. El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632). Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions. A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D. Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen), un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes. Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent. Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església. Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya. Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’Horta, va reprendre l’obra de reconstrucció. Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal·laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització. Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.
PARLEM D’ARQUITECTURA A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau. Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal. Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau. La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta. Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica. Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten cap a l’exterior. Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple. En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic. L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics. La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental. La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat. Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació. Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs que obren les capelles i que disposa d’un òcul. Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu, l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral. L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres, que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt. Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal. La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació. Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis. |
Vista General d'Horta
Entrada
del Convent a Pòrtic
del Convent de N.S.
Tot el claustre
Vista
General d'Horta i del
Les
Roques de Benet des
El Claustre
Entrada del Convent
Interior del convent
Convent
Convent y Montanya
| |
